En un regne perdut entre les muntanyes, el nom del qual ningú ja no recorda, vivia el rei  Anthony I, l’Escolta. Sí, ho heu llegit bé, l’escolta. S’havia guanyat aquest sobrenom gràcies a la seva entranyable afició d’escoltar entre bambolines les converses dels seus cortesans. S’assabentava de tot el que passava al seu regne: quins nobles es declaraven la guerra, quins altres s’estimaven o quins pobles l’odiaven. I gràcies a això un mal dia s’assabentà que un dels seus llogarets tenia problemes.

Era un poble tan petit que ningú no li havia posat nom, però els seus habitants no es paraven de queixar: que si faltava menjar, que si els impostos eren massa alts, que si mai havien rebut cap ajuda per construir la muralla….

Preocupat, el rei va reunir els seus millors cavallers perquè l’ajudessin a solucionar el problema en aquell llogaret: Sir Daves, conegut per la seva joventut i valentia, Lady Juliet coneguda per la seva intrepidesa i força de voluntat i Lady Sofia, famosa per la seva saviesa. Un cop reunits a la cort, el rei els encomanà la missió d’anar al llogaret i descobrir què hi passava.

• Si aconseguiu que parin de queixar-se, us donaré com a recompensa els terrenys del poble!

Disposats a obeir el seu senyor, els tres cavaller van emprendre la marxa cap el petit poble.

Varen cavalcar tres dies i tres nits sense gairebé descansar, bevent aigua dels rierols i caçant porcs senglars. Al cap vespre del quart dia, van arribar al poble. Llavors, Lady Sofi va dir:

• No sabem quin perill ens espera aquí dins… el millor serà que entrem d’incògnit i intentem esbrinar què passa exactament !

Tots varen obeir, i tapats amb una caputxa varen entrar al poble. Les cases eren petites i els carrers, estrets. Hi havia gallines picotejant per terra, però no es veia cap persona….

Quan els tres cavallers es començaren a preguntar on era tothom, van sentir una remor de moltes veus que venia d’un edifici proper. S’hi van acostar amb molta cautela: era la taverna, i des dins se sentien crits. Aleshores els cavallers sentiren una conversa entre dos camperols:

• En aquest poble res no va bé… estem abandonats.. no vénen els mercaders i els camps no donen prou collita, mentre que a la capital la gent lliga els gossos amb xoriços

I l’altre digué:

• I a sobre aquest governador i aquestes lleis injustes ho empitjoren tot!

Els tres cavallers varen entrar a la taberna encuriosits. Les taules estaven plenes de gent que feia cara d’enfadada i cridava: “Fora el mal govern!” Llavors, un dels camperols es va posar dempeus sobre la taula i digué:

• Amb aquest governador no anem enlloc, visca la revolució!

I en sentir aquestes paraules tota la taverna es va posar a cantar (amb la melodia d’“amistat”):

 “Amb aquest govern que sols ens roba i amb aquest governador podrit,

enganyats vivim tots sense joia, treballant fins que és la nit..

Ai bon rei escolta’ns cuidant el teu poble on es la justícia que et fa gloriós?”

I en sentir tot allò, Lady Juliet no es va poder aguantar més i cridà:

• No patiu, bona gent. El rei ens envia a treure-us de la pobresa. Digueu quin és el vostre mal i us ajudarem.

Llavors, algú crida:

• El mal és el nostre governador, només cuida d’ell mateix !!!
• I ens fa pagar més impostos del que ens podem permetre !!!
• I envia a la presó a la gent que no pensa com ell!!
• I es queda totes les ajudes que envia els Rei, sobre tot la de CPSC (Cap pagès sense Collita)

Llavors, Sir Daves digué:

• No patiu us ajudarem!!! Farem fora el vostre governador i aviat tornarà la justícia al vostre poble!

Tothom va celebrar aquelles paraules amb crits d’alegria i brindis.

Aquella nit els tres cavallers se la varen passar pensant com podien fer fora el governador. Era difícil entrar al seu palau del governador, ja que estava custodiat per molts soldats. Però quan el sol sortia ja tenien el pla definit: Lady Juiet fingiria voler entrar al palau del governador per la porta principal i distrauria els guàrdies. Quan tots els soldats estiguessin pendents d’ella, Sir Dave s’esmunyiria per la finestra i obriria la porta de servei per tal que Lady Sofi pogués entrar. Tots dos entrarien a la cambra del governador i li ensenyarien la carta que el rei els havia donat i que els donava poder per canviar tot allò que creguessin necessari del poble. I el governador no es podria oposar al que li ordenessin.

Els tres cavallers van anar a ocupar els seus llocs. Tot va anar com una seda i al cap de poc el governador era enviat a la presó. Aleshores, els tres cavallers es van reunir per parlar de què farien per restaurar el bon govern al poble.

• El rei va dir que els terrenys del poble serien de qui aconseguís que el poble deixés de queixar-se. Però el governador l’hem fet fora entre tots. Com podem saber de qui és el mèrit?
• Farem una cosa. Governarem un mes cadascú, i així veurem qui és el millor governador per a aquest poble. I aquest serà qui es quedi amb els seus terrenys.

Tots hi van estar d’acord. El primer a governar va ser Sir Dave.

Sir Dave va decidir que volia que el poble fos just i que tothom se sentís part del seu govern. Va fer una assemblea per decidir noves lleis amb els habitants, lleis que semblessin justes a tothom. Repartí els diners de CPSC entre tots els pagesos i muntà una escola per als més petits. Les seves polítiques aviat van ser conegudes arreu del regne i van venir molts pagesos, de manera que el llogaret passà a ser un poble.

I aleshores van arribar els problemes. Calia construir cases, faltava menjar per a tanta gent i l’escola aviat quedà petita. Sir Dave va ordenar llaurar més camps, però la collita tardava a créixer, i Sir Dave era impacient. La gent es començava a queixar i el cavaller no sabia què més fer.

Amb això, passà el mes, i Lady Juliet passà a ser la nova governadora. El seu govern va ser conegut per la gran quantitat de menjar que van produir els camps. Lady Juliet tenia moltes idees perquè el poble fos més pròsper. Muntà un mercat, construí un canal perquè tots els camps tinguessin aigua suficient, va fer abonar els camps amb fertilitzant, arreglà els carrers i començà a establir relacions amb altres pobles. Volia construir una ruta comercial que connectés amb els pobles de la zona, crear nous gremis al poble, organitzar la festa major i construir nous tallers de tela i ceràmica.

Però tots aquells projectes eren difícils de gestionar, i Lady Juliet no donava l’abast. Tot quedava a mitges: no tenia temps per reunir-se amb altres governadors, al mercat faltaven productes i molts carrers no van acabar d’arreglar-se. El mes es va acabar i Lady Juliet va haver de cedir el seu govern sense haver aconseguit acabar molts dels seus projectes.

Lady Sofia era una dona sàvia. Coneixia el govern d’altres pobles i sabia com s’organitzaven: s’havia de fer comissions, i que hi hagués un encarregat per a cada tasca. Va reunir tres habitants que volien tirar endavant el mercat i els encarregà la tasca de muntar-lo. Va buscar un viatjant perquè anés de poble en poble parlant amb els altres comerciants. Encarregà a un arquitecte la creació de la ruta comercial, i muntà una comissió d’obrers perquè arreglessin els carrers. I el poble va créixer, i passà a ser una vila amb mercat, escola, carrers empedrats i diversos tallers de tela i ceràmica. Es convertí en un referent de la zona.

Però arribà un moment que Lady Sofia no va saber què més fer. Ja no se li acudien projectes per millorar la vida de la gent. El poble estava estancat, i acabà el mes sense novetats.

Aleshores els tres cavallers van convocar el poble en una assemblea general per decidir qui havia governat millor.

El dia assenyalat, Lady Sofi va ser la primera a parlar.

• Habitants d’aquesta vila, jo, Lady Sofia, he convertit el caos en un govern estable i ric. Quan vaig arribar, no teníeu res, i durant aquest temps he aconseguit que el poble tingui tots els serveis possibles: tallers, mercat, camins… Jo he convertit quatre cases ruïnoses en una vila pròspera.

En sentir allò, Lady Juliet va intervenir:

• Espera un moment! Tot això que has fet, en realitat, era idea meva. Tu has acabat la meva ruta i el meu mercat, però què has fet de nou? Només t’has aprofitat del que jo havia començat.
• Però si jo no ho hagués organitzat, mai s’hauria pogut acabar res.

Aleshores Sir Dave, indignat, va interrompre-les:

• Tot això que dieu són coses secundàries. El més important vaig ser jo, que vaig retornar la justícia aquí. Jo vaig fundar les bases sense les quals no s’hagués pogut construir res.
• Ximpleries! Aquí la més important he estat jo!
• Mentiders! He estat jo!

I els tres cavallers van començar a discutir. El poble el va sumar al debat, però ningú escoltava a ningú i aviat es començaren a barallar:

• Galifardeu!
• Abraça-fanals!
• Gamarús!
• Poca-solta!
• Bocamoll!
• Cap de pardal!

De cop i volta es va sentir un crit:

• Sileeeeenci!

Un home de cabell blancs i llarga blanca havia pujat a la palestra. Tothom va callar, i el mirà amb expectació.  Qui és aquest home?, se sentia murmurar.

• Quina roba que du! – murmurà algú.
• I aquest barba…! – s’escandalitzà el barber del poble.
• Què ens voldrà dir, que ens ha fet callar a tots?

Sense fer cas dels murmuris, el vell alçà el cap i començà a parlar:

• Veig en els vostres ulls el dubte i la por del què vindrà. Podria arribar el dia en què el desig de tenir terres s’imposés al benestar d’un poble. Podria arribar el dia en què l’avarícia separés la justícia, l’emprenedoria i l’experiència. Podria arribar el dia s’imposés un governador, un de sol, sense escoltar la veu del poble. Però avui no és aquest dia! Ens diuen que hem de triar un d’aquests cavallers. Però jo dic: i per què només un? Cadascun d’ell té les seves qualitats, però també les seves mançanes. Durant aquest temps, hem pogut veure com el petit llogaret passava a ser una gran vila. I això no hauria estat possible sense la justícia de Sir Dave, les idees de Lady Juliet i la saviesa de Lady Sofia. Per què, doncs, hem de renunciar a la justícia, les idees o la saviesa, si ho podem tenir tot junt? Així doncs, proposo que el govern no s’entregui a ningú, sinó que sigui de tothom. Vosaltres tres, junts, podeu fer moltes coses per a aquest poble. No deixeu que l’eufòria d’ara us impedeixi veure que el poble és de la gent, i només seu. I vosaltres només sou mers representants de les seves necessitats. Uniu-vos i ajudeu-nos a construir un poble unit, alegre i afortunat.

En sentir aquestes paraules tothom començà a aplaudir.

• Aquest home té raó!
• No volem un governant! Us volem a tots tres!
• Però també volem decidir!

Els tres cavallers van mirar el vell amb admiració. Tenia tanta raó!

• Qui és aquest home, que tan sàviament parla? – preguntà Lady Juliet.
• Jo sóc en Ferran el Sant, fill de Baden de Camelot, i pare d’Anthony l’Escolta.

Tothom es va admirar que el pare d’un rei vestís robes tan modestes. I és que per ser un bon governant no cal tenir ni riqueses ni títols.

• Visa Ferran el Sant! – cridà la multitud.

I entonaren un càntic (melodia d’“en estol”):

“Sant Ferran, companys ens fa més grans! Que tots units construïm un gran poble!

Sant Ferran, companys ens fa gegants! I els seus consells donen la volta al món/sempre perduraran!”

I aquell dia la vila trobà la darrera cosa que li falta: un nom. En honor a aquell savi que tan bé els havia aconsellat, decidiren anomenar-la Sant Ferran.

Des d’aleshores, les idees dels tres cavallers i del savi anaren passant de generació en generació. Sant Ferran va créixer, amb l’ajuda de bons governants i el consell del poble, que es reunia un cop a l’any a l’Assemblea General . I va créixer tant que es convertí en una ciutat. Passaren els anys, i els segles, i va ser empassat per la capital del regne. El poble perdé el nom, però les seves idees continuen permanent, i romandran sempre, fins a la fi dels temps.

I vet aquí un gos, i vet aquí un gat, i aquest mite s’ha acabat.